Quan vam celebrar els 20 anys vaig estar recollint algunes anècdotes brillants. Algun dia quan siguem grans si mai escrivim un llibre les podrem utilitzar.
De moment però segurament la que va ser la primera...
L´ajuntament ens va pagar 300 euros, les forques que pesaven com un mort es van fer a la brigada. La piro es va anar a buscar a L´Igual a la plaça del pes de la Palla de Barcelona amb Teisa. Anàvem vestits amb saques, parracs i espardenyes de betes. La imatge de la nit va ser després de canviar-nos a l´hospici, quan vam sortir del Carrer Sant Tomàs i vam veure aquella multitud cridant i demanant foc...vam dubtar si recular o tirar endavant. No ens vam arrugar ( gaire)...però us puc assegurar que feia por.
Aquell any la gent ens agafava i ens tirava enlaire, després de placatges de rugbi i grapejades vàries.
Però el que encara es recorda va ser la famosa traca M4, era el més potent que ens podien vendre. Va costar convèncer a la iaia de la Pirotècnia Igual, però el retruny del terra davant de Sant esteve, amb la gent estirada, en plan “cuerpo a tierra”va ser brutal...Cap dels que era per allà dubto que ho oblidi. Si mires bé, encara avui hi ha algun barrot de balcó tort i no fa massa es van canviar els vidres que va trencar l´ona expansiva cap a la cantonada del carrer de l´ Amargura.
1 comentari:
RATIFICO, en majúscules el pànic escènic.
Recordo la plaça del Dr. Ferrer ocupada literalment per un públic absolutament entregat, cridant desesperadament, tenien més set de Foc que de Cervesa (que en plenes festes del Tura té mèrit). Tots els diables amb les forques a punt al costat dret de la porta de St. Esteve, escoltant la massa emogida. La brigada ens havia preparat, (suposo que per precaució), una mànega d'aigua. La cosa estava bloquejada, la gent cridant i els diables mirant-nos uns als altres amb un posat de: I ara què?.
Bé el tema és que, per gosadia o perquè ja havia fet el ridícul anteriorment davant del públic més d'una vegada, semblava que algú ho havia d'encetar i sense pensar-m'ho més, vaig agafar la mànega d'aigua i al cap de 2 o 3 minuts de ruixar a la massa de gent afamada de foc, es va intuir un petit espai a la plaça, llavors prenent la forca amb càrrega doble, em submergeixo en l'espès de públic cridant FOC, FOC, VOLEM FOC!.
Recordo perfectament que NO vaig notar en cap moment els peus al terra!
Esclata el petard i Tothom cridant encara més fort: FOC, FOC, VOLEM FOC!
La sensació, al notar la pujada de to del públic, va ser de que a partir d'aquí comença una cosa nova, diferent, com si això era necessari que existís, com si el mateix públic ho necessités.
Crec que els músics i diables ens vàrem adonar que s'estava creant una experiència única, a partir d'aleshores hi hauria un "després" d'aquell dia, una data de referència que ens va marcar i identificar:
Ara Ja som diables!
Leso
Publica un comentari a l'entrada